Finestres - Cicle: Llegim 'La poètica de l’espai' de Gaston Bachelard

Dates: 10, 17 i 25 de febrer

“Proposem considerar la imaginació com una potència major de la natura humana”

La poètica de l'espai, de Gaston Bachelard, és sens dubte un dels pilars dels estudis literaris del segle XX, obra tardana d'un autor especialitzat en estètica i filosofia de la ciència que, amb aquest llibre, publicat quan era al final de la seva carrera, va decidir trencar tots els motlles. En primer lloc, perquè s'adona que, per enfrontar-se a una filosofia de la poesia, ha d'esborrar tot el que ha après fins aleshores, perquè, diu, la imatge del poeta sempre viu en present. Per altra banda, combat de manera aferrissada les tendències psicoanalítiques a l'hora de llegir poesia, que sempre ens parlen d'un trauma.

El més interessant és com Bachelard vehicula els seus pensaments i les seves reflexions a través dels espais de la vida quotidiana. Comença amb les cases i els seus diferents ambients, per endinsar-se en els calaixos, els racons, per sortir fora i mirar els nius, les petxines, per acabar en un lloc tan abstracte com un cercle. Fa servir la millor poesia, especialment francesa, dels segles XIX i XX, amb Baudelaire, Poe i Rilke com a punts indefugibles.

En aquest curs, llegirem La poètica de l'espai, els autors que Bachelard utilitza i en donarem claus interpretatives, a banda de portar-lo a casa nostra amb alguns clàssics catalans que exploren cases, armaris, racons, petxines, nius i cercles. Segurament, veurem casa nostra i el nostre entorn proper de manera diferent, podrem revisar la infantesa amb altres ulls i sabrem perquè la paraula vast té un significat tan important en Baudelaire i, quan obrim un calaix, mai no esperem trobar-lo buit.

***

Primera sessió: Imaginació, somnis, espais

“Quan el filòsof busca a prop dels poetes, a prop d’un gran poeta com Milosz lliçons d’individualització del món, aviat es convenç que el món no és de l’ordre del substantiu, sinó de l’ordre de l’adjectiu!

Si reconeguéssim la part que juga la imaginació en els sistemes filosòfics referents a l’univers, veuríem aparèixer un germen, un adjectiu. Podríem donar aquest consell: per trobar l’essència d’una filosofia del món, busqueu-ne l’adjectiu”.

Segona sessió: Els poetes de Bachelard

“Si passem d’aquestes imatges que són tot brillantor a les imatges que insisteixen, que ens obliguen a anar més enrere per recordar, els poetes són els nostres mestres. Amb quina força ens demostren que les cases perdudes per sempre viuen en nosaltres. En nosaltres, insisteixen per reviure, com si esperessin de nosaltres un suplement de l’ésser. De quina manera habitarem millor la casa! Com els nostres vells records obtenen sobtadament una viva possibilitat de ser! Jutgem el passat. Una mena de remordiment de no haver viscut prou profundament en la casa vella ens envaeix, puja del passat, ens submergeix”.

Tercera sessió: La imatge vs. la metàfora

“Tota imatge simple revela un estat de l’ànima. La casa, més que el paisatge, és «un estat de l’ànima». Fins i tot quan és reproduïda en el seu aspecte exterior, parla d’una intimitat”.

***

Andreu Gomila és poeta, novel·lista, crític teatral. Ha publicat els poemaris Un dia a l'infern dels que són (La Magrana, 2011), Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), Aquí i ara (El Gall, 2007), Carrer dels dies (Proa, 2012), Felanitx (Edicions 62, 2020) i Joia (Cafè Central, 2023); les novel·les El port. No serà res de mi (Moll, 2010), Continents (Empúries, 2016) i La mesura de totes les coses (Empúries, 2021); i l'assaig literari Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca (Edicions 3 i 4, 2019). Ha traduït Cioran, Bachelard, Apollinaire i Delmore Schwartz, entre d'altres. Els seus poemes han estat traduïts al castellà, francès, hongarès, romanès i serbocroat.